X-times myspace. Això és Dansa.

K²  és un col·lectiu de coreògrafs alemany amb seu a Freiburg. Aquest cap de setmana han estrenat la seva última sèrie de dansa X-times myspace, sis peces contemporànees que parteixen del treball del propi col·lectiu i altres artistes convidats. L'espai, la distància i la proximitat, els límits i el profund canvi global en la comunicació, en la percepció, en el nostre comportament. Tots aquests són temes que cadascun dels artistes aproximen sota la seva mirada en un espai no teatral, el Kunstverein Freiburg, un espai que et transporta en mig de l'acció i que et converteix en còmplice. El treball d'aquests ballarins: Jared Gradinger, Angela Schubot, Mathias Schwarz, Tommy Noonan, Murielle Elizéon, Valija Zinck, Oliver Lange, Gary Joplin, Emi Miyoshi i Adam Ster, m'ha fet sentir que els aplaudiments em sortien de l'ànima, m'ha fet quedar-me embadalida com quan era petita, m'ha fet somniar, m'ha fet recordar perquè no puc viure sense art. Ho tornaria a veure vegada rere vegada, sense dubte. No tinc ni idea de qui llegeix el meu blog, però si ho fa algun programador que no dubti ni un segon en contractar-ho. Jo, m'hi jugo el meu cap a que l'encerta de ple. 

Mentrestant, mireu el treball de  Jared Gradinger i Angela Schubot. Aquesta és la seva peça Breathing, amb la qual es tancava la sèrie. Llàstima que no hagi pogut gravar l'ovació que s'ha produït després. Feu clic, baixeu una mica per la pàgina i trobareu dos vídeos, el primer és un trailer i el segon una petita versió a l'aire lliure.
Això sí que és respirar. 

Cocodrils

I jo que volia escriure cada dia i fer-vos un reportatge rigurós i formal de l'estada i, sobretot, del mètode Montessori. L'estrena de l'espectacle All you need is... dels alumnes de batxillerat de l'Angell Schule m'ha abduït completament. Avui hem estrenat i us vull explicar moltes coses, i he voltat per l'escola i també us vull explicar moltes coses del mètode. Tinc moltes coses al cap per compartir. Però és tard i estic cansada. Ho haurem de deixar per un altre dia.

Abans d'anar a dormir, però, vull compartir amb vosaltres aquest conte que he descobert sobre els cocodrils que tots veiem sota el llit. Com sempre una llibreria i els seus llibres m'han salvat el dia de bon matí. Jo en veig molts de cocodrils; i veure que algú altre també els veu i que a més els veu com jo dóna companyia, la veritat. He recordat els meus relats de cocodrils . M'he assegut per dinar i m'he quedat encantada mirant les il·lustracions de La llibertat dels cocodrils (Die Freiheit der Krokodile). I llavors ho he llegit: La llibertat dels cocodrils ets tu mateix. Els cocodrils són les teves pors, i el millor que pots fer és deixar-les anar. Si tens por dels cocodrils i els tanques perquè no surtin, te'ls trobaràs cada nit sota el llit. Així doncs, deixa'ls anar. I dorm. Deixeu anar les vostres pors i dormiu. Somnieu. Compreu llibres. Aneu a llibreries quan us sentiu perduts o noteu que teniu tot de cocodrils perseguint-vos pel carrer. Ho diu el logo de la fantàstica llibreria que he descobert i que m'ha salvat d'un dia que s'havia llevat amb olor reptil: Quan tot s'ha acabat...  l'única que et pot ajudar és la teva llibretera. La llibreria de la salvació es diu Jos Fritz Bücher i la trobareu al carrer Wilhelmstrasse 15 (barri Altstadt) de Freiburg.

Bona nit. Que somnieu en com corren tots els vostres cocodrils.

8 dies a Freiburg

El decàleg de "preus justos" ha ocupat el meu pensament durant els últims dies i m'està ajudant a replantejar-me moltes coses. A part de seguir treballant pel decàleg del preu just, també penso que he de fer un gir en plan niña del exorcista en la meva política consumista i aprendre a veure què necessito i què no, o què puc aconseguir aprofitant altres coses que ja tinc. És un camí, i com a camí va fent el seu procés i ja tenim el blog per anar-ho explicant. També he pensat com gestionar això del decàleg perquè s'hi pugui anar treballant col·lectivament de manera pràctica, etcètera.

Però avui he arribat a Freiburg. Parada en el camí. O nova cruïlla. Nova empremta en els meus records. No sé perquè però tinc la sensació que aquesta visita canviarà coses. És una sensació.

He vingut a visitar una escola Montessori, l'Angell Schule , i també a conèixer el programa de teatre que hi du a terme la companyia alemanya Pan.Optikum . Començo demà a les 07.45 del matí. Però avui ja he anat a teatre. Al teatre municipal. Al "catxo" teatre municipal amb sala destinada a teatre per joves i fet per joves. El musical Flokati  m'ha fet molta enveja. Vint joves a l'escenari ballant i cantant fantàsticament en directe amb 10 músics també en directe (la majoria també joves). Són els joves de Freiburg dirigits en aquest projecte per dos coreògrafs, n'acabaré de tenir més informació dijous en una xerrada. Són els joves de la ciutat que tenen els seus propis espais per crear i per veure espectacles (la gran sala estava a petar). Un somni seria poder veure això mateix a la ciutat on estic vivint. Diuen que està a punt d'arribar, que un dia ho tindrem. Però mentre arriba, per si algú creia que no treballen prou, han decidit no empadronar i denunciar a qui no tingui papers. És allò que se'n diu una ciutat inclusiva. Inclusiva pels de casa, s'entén. I jo que penso que com més ataquen "als de fora" més atacada em sento jo, que n'estic farta, que aquí tots som iguals, que és igual d'on som i què fem, que jo avui passejo per Freiburg i que he vist que ells també tenen dos braços i dos cames com jo. Us ho juro, m'hi he ben fixat. Ah, que no són els de Freiburg els que molesten, que aquests ja en tenen de papers i diners. Val, d'acord. Quan torni ja miraré de fixar-me bé en els que molesten, doncs. Juraria que són iguals que nosaltres, però prometo fixar-m'hi amb més rigor.

I tornant a demà: Pel matí vaig a veure com treballa una escola Montessori i per la tarda tinc assaig amb els alumnes de batxillerat que estrenen dissabte. Caminaré per la neu i encetaré un nou dia d'aquests que són ben nous de veritat. Ara vaig a dormir i a somniar amb el meu nen que he deixat a casa una mica enyorada. Bona nit, que somnieu amb els angelets.

Makea, la revolució de les petites grans idees

Avui dormiré feliç.

He menjat pizza amb el meu príncep de dos anys i el seu cosí de tres i la mare del cosí a qui estimo molt i el pare del meu príncep que és també el meu altre príncep encara que jo ara escrigui blogs i ell miri la tele. He aconseguit una beca a última hora pel meu viatge de la setmana que ve a Freiburg (a una escola Montessori on estan aplicant un programa de teatre, plas-plas-plas!). Se m'ha anul·lat, també a última hora, un viatge que havia de durar fins demà i que, tot i laboralment resultar imprescindible, anímicament em fotia una mandra de pebrots. He pensat que potser m'he de proposar de manera ferma parar les queixes i mutar-les en veure què en puc treure de bo. He ajudat els meus alumnes a creure en la necessitat de donar eines creatives als infants i no només coneixements, a creure en la intuició. He vist el meu arbre de nadal penjat a la meva admirada pàgina Kireei. He tingut dos dies de grans converses amb en Bernis. He tingut una xerrada inoblidable amb l'Eme de Rita. He parlat i he rigut amb la Maria que està a Berlín i que avui celebra el segon aniversari d'en Biel. He conegut una Anònim que m'ha passat una adreça amb un projecte GENIAL i que m'agradaria que coneguessiu: MAKEA. M'hi posaré en contacte i els tindrem en compte pel decàleg!

QUE NO ENS PRENGUIN EL PÈL (DECÀLEG)

M'han tibat de les orelles per l'entrada d'ahir. Ahir no em vaig explicar bé, però ara no tinc temps d'explicar-me més que el que he respòs als comentaris. Però sí tinc temps per una proposta mentrestant. Faré un decàleg de condicions del que entre tots acordem que volem dir amb "just". El podem fer entre tots aquest decàleg. M'agradaria que l'anònim d'ahir al comentari m'hi ajudi :-) Començo i prometo aprofundir amb el tema quan tingui temps (de cara a la setmana que ve). Just són productes fets a mà. Just són productes que pateixen poca usurpació dins la seva cadena comercialitzadora. Just són productes fets a casa que compleixen els drets humans i de l'infant. Just és posar un preu per cobrir despeses i guanyar-te la vida. He dit guanyar-te-la, no fer-te ric a costa dels altres. Si et vols fer ric perfecte. Si vols comprar productes dels rics també perfecte. Jo no mano a ningú. Només dic que jo no vull enriquir-me a costa dels demés. Que vull comprar productes on la persona fa, treballa, guanya per ser feliç i al final del procés no pensa: vaig a doblar el preu perquè així guanyaré més. Que si algú ho vol fer que ho faci, però jo no compro. Just és comprar els productes als pagesos directament. Just és que facin rebaixes per recuperar ventes. Injust és que arribin a baixar els preus en un 80 per cent.

Continuarà... :-)

Gràcies per tota la vostra participació!

QUE NO ENS PRENGUIN EL PÈL

Diuen els meus amics (i tenen raó) que hi ha coses més greus al món. Però és que a mi aquest any, això de les rebaixes que comencen ni 24 hores més tard d'haver-nos xuclat la sang m'ha irritat de manera especial. Però, què fem acceptant aquestes coses i callant?! Què fem queixant-nos de la crisi i no fent res?! Que la gent (el poble, que deien abans i que potser caldria recuperar) hauríem de despertar i deixar de posar un cop i un altre la galta perquè ens la vagin fotent sense dir res. Que ara tenim Internet i mai havia estat tan fàcil fer xarxa. Però nosaltres ens quedarem amb el fer safareig del Facebook. Molt bé. O no. O aviam. Proposo. Proposo el següent:
Inauguro amb aquest post el distintiu AQUÍ NO PRENEM EL PÈL. Aquest distintiu aniria per a tots aquells establiments comercials, siguin botigues, siguin bars, sigui el que sigui, que considerem que ofereixen preus decents i justos durant tot l'any (i que si es tracta de botigues, ara mateix és per tant poc probable que ofereixin molta rebaixa). Són establiments o comerciants que ofereixen serveis connectats a la realitat de les persones, als orígens, a allò simple. Jo avui tinc un exemple, el qual espero que us sigui útil. N'aniré penjant més al mateix temps que els descobreixi, però m'agradaria que m'ajudessiu. Si descobriu algun establiment, algun servei, d'aquestes característiques, envieu-me un correu amb tota la info i en cas de complir els requisits en faré una entrada. Si sou blocaires, també podeu fer una entrada al vostre blog i faré una entrada amb enllaç. Com preferiu. Com us vagi més bé. PERÒ UNIM-NOS en la nostra llista blanca de preus que no ens tracten de "lerdos", com diu el meu amic Gerardo. Passeu la iniciativa. M'ajudeu?
Va, us passo el primer preu AQUÍ NO PRENEM EL PÈL!

Lloc: Bar Restaurant El Fet Nostre, Carrer Miramarges 6 de Vic (Zona Universitària).
Mèrit: El seu TALLAT a 1 Euro (tallat i donut de xocolata a 1,85 euros)

Una pel·lícula per somniar

Si no heu vist la pel·lícula Antes del atardecer, ni la seva primera part Antes del amanecer, deixeu els prejudicis de banda (tots els que tingueu en relació a veure un noi i una noia enamorats en pantalla i tots els que tingueu sobre segonespartsmaivanserbones) i gaudiu d'aquestes obres mestres del diàleg. L'ordre lògic seria veure primer la 1 i després la 2. És clar. Jo us suggereixo veure-les com vaig fer jo, primer la 2 i després la 1: Veureu com la imaginació us regalarà escenes extres! En acabar, si us agrada, no deixeu de descobrir el treball de la protagonista Julie Delpy.



Seguiu gaudint de les festes amb bones pel·lícules, bons llibres, bon vi i bona companyia!