dimarts, 12 de gener del 2010

8 dies a Freiburg

El decàleg de "preus justos" ha ocupat el meu pensament durant els últims dies i m'està ajudant a replantejar-me moltes coses. A part de seguir treballant pel decàleg del preu just, també penso que he de fer un gir en plan niña del exorcista en la meva política consumista i aprendre a veure què necessito i què no, o què puc aconseguir aprofitant altres coses que ja tinc. És un camí, i com a camí va fent el seu procés i ja tenim el blog per anar-ho explicant. També he pensat com gestionar això del decàleg perquè s'hi pugui anar treballant col·lectivament de manera pràctica, etcètera.

Però avui he arribat a Freiburg. Parada en el camí. O nova cruïlla. Nova empremta en els meus records. No sé perquè però tinc la sensació que aquesta visita canviarà coses. És una sensació.

He vingut a visitar una escola Montessori, l'Angell Schule , i també a conèixer el programa de teatre que hi du a terme la companyia alemanya Pan.Optikum . Començo demà a les 07.45 del matí. Però avui ja he anat a teatre. Al teatre municipal. Al "catxo" teatre municipal amb sala destinada a teatre per joves i fet per joves. El musical Flokati  m'ha fet molta enveja. Vint joves a l'escenari ballant i cantant fantàsticament en directe amb 10 músics també en directe (la majoria també joves). Són els joves de Freiburg dirigits en aquest projecte per dos coreògrafs, n'acabaré de tenir més informació dijous en una xerrada. Són els joves de la ciutat que tenen els seus propis espais per crear i per veure espectacles (la gran sala estava a petar). Un somni seria poder veure això mateix a la ciutat on estic vivint. Diuen que està a punt d'arribar, que un dia ho tindrem. Però mentre arriba, per si algú creia que no treballen prou, han decidit no empadronar i denunciar a qui no tingui papers. És allò que se'n diu una ciutat inclusiva. Inclusiva pels de casa, s'entén. I jo que penso que com més ataquen "als de fora" més atacada em sento jo, que n'estic farta, que aquí tots som iguals, que és igual d'on som i què fem, que jo avui passejo per Freiburg i que he vist que ells també tenen dos braços i dos cames com jo. Us ho juro, m'hi he ben fixat. Ah, que no són els de Freiburg els que molesten, que aquests ja en tenen de papers i diners. Val, d'acord. Quan torni ja miraré de fixar-me bé en els que molesten, doncs. Juraria que són iguals que nosaltres, però prometo fixar-m'hi amb més rigor.

I tornant a demà: Pel matí vaig a veure com treballa una escola Montessori i per la tarda tinc assaig amb els alumnes de batxillerat que estrenen dissabte. Caminaré per la neu i encetaré un nou dia d'aquests que són ben nous de veritat. Ara vaig a dormir i a somniar amb el meu nen que he deixat a casa una mica enyorada. Bona nit, que somnieu amb els angelets.


2 comentaris:

  1. Ai mare catalana patidora!!!!Segur que el teu príncep estarà la mar de bé!!!! Disfruta la setmana que passa volant... Petons de neu! nigeriana

    ResponElimina
  2. No pateixis, les ha tret de tots els cotxes però tot va sobre rodes!
    xf

    ResponElimina